Forma part dels records de la meva infància. Recordo matins assolellats de dissabtes i diumenges corrent per aquells prats, agafant rams de flors o fent de model improvisada d’un pare a qui li agrada molt la fotografia. Conec el monestir des que era ben petita. Llavors, estava en runes i ja m’agradava, ja tenia encant, les pedres mal posades que el formaven i el seu claustre ja em semblaven pura màgia.
Quan vaig ser més gran, de fet ja treballava com a periodista, em vaig assabentar que l’havien comprat i que el restaurarien, que en volien fer un museu (això és el que es deia). La veritat és que la notícia em va provocar una alegria immensa, tot i que, d’altra banda vaig pensar: i si no m’agrada com el deixen? I si perd l’encant? I si ja no hi torna a haver mai més màgia en aquelles pedres? Amb els anys, un cop fetes les obres i després d’anar coneixent l’indret cada cop més, ho puc assegurar: la màgia encara hi és.
Gràcies a la meva professió, he pogut redescobrir tots i cadascun dels racons d’aquest conjunt: el Monestir (en la seva vessant romànica i també la modernista), la Casa de l’Amo, la Fàbrica, la Fundació Alícia… Tot m’agrada. Tot i que alguns racons més que d’altres, n’hi ha que són a la meva llista de favorits. Racons d’aquells on, si mai em perdo, segur que m’hi trobaríeu… Gràcies a la meva professió vaig tenir el plaer de fer un dels primers reportatges que van sortir als mitjans, un cop inaugurat. Va ser pel “Món a RAC1”, la primera vegada que el Jordi Basté va fer el programa en directe des de Sant Benet: El Món a El Món… Després, he anat repetint visites per motius diversos: més reportatges, fotografies, congressos, comunions, festes i altres celebracions. Em quedava però una visió del monestir i del seu entorn que encara no havia descobert: EL CAPVESPRE…
Aquesta semana l’he descobert. Aquell dubte que fa uns anys tenia sobre si deixaria o no d’existir la màgia de l’indret, s’ha esvaït. La màgia hi és i amb escreix. He tingut el plaer de poder assistir a una visita única, de les que hi vas per feina, però per res del món tens la sensació d’estar treballant. Tot va començar amb un tomb pels horts del monestir, que a aquella hora lluïen com mai, amb tots els seus colors, i un sopar a la fresca allà mateix, amb productes de la terra (inclosos els mosquits, que també són autòctons). Tot seguit, començava l’aventura: negra nit i un tel d’estrelles. Passeig per la fàbrica i entrada al monestir. El fil conductor: Júlia Peraire, amant, musa i esposa del pintor Ramon Casas. Ella mateixa t’acompanya a cadascun dels racons que van formar part de la seva vida, perfectament ambientats. Una estona més tard, quan ets amb una copa de cava entre les mans i mirant encara l’entorn, realment t’adones que has estat vivint una experiència diferent i captivadora: LA MÀGIA DEL CAPVESPRE…
Sonrisas sin lágrimas 