REDESCOBRINT EL MÓN: SANT BENET


20140709_211139

 

Forma part dels records de la meva infància. Recordo matins assolellats de dissabtes i diumenges corrent per aquells prats, agafant rams de flors o fent de model improvisada d’un pare a qui li agrada molt la fotografia. Conec el monestir des que era ben petita. Llavors, estava en runes i ja m’agradava, ja tenia encant, les pedres mal posades que el formaven i el seu claustre ja em semblaven pura màgia.

Quan vaig ser més gran, de fet ja treballava com a periodista, em vaig assabentar que l’havien comprat i que el restaurarien, que en volien fer un museu (això és el que es deia). La veritat és que la notícia em va provocar una alegria immensa, tot i que, d’altra banda vaig pensar: i si no m’agrada com el deixen? I si perd l’encant? I si ja no hi torna a haver mai més màgia en aquelles pedres? Amb els anys, un cop fetes les obres i després d’anar coneixent l’indret cada cop més, ho puc assegurar: la màgia encara hi és.

Gràcies a la meva professió, he pogut redescobrir tots i cadascun dels racons d’aquest conjunt: el Monestir (en la seva vessant romànica i també la modernista), la Casa de l’Amo, la Fàbrica, la Fundació Alícia… Tot m’agrada. Tot i que alguns racons més que d’altres, n’hi ha que són a la meva llista de favorits. Racons d’aquells on, si mai em perdo, segur que m’hi trobaríeu… Gràcies a la meva professió vaig tenir el plaer de fer un dels primers reportatges que van sortir als mitjans, un cop inaugurat. Va ser pel “Món a RAC1”, la primera vegada que el Jordi Basté va fer el programa en directe des de Sant Benet: El Món a El Món… Després, he anat repetint visites per motius diversos: més reportatges, fotografies, congressos, comunions, festes i altres celebracions. Em quedava però una visió del monestir i del seu entorn que encara no havia descobert: EL CAPVESPRE…

 

20140709_210223

Aquesta semana l’he descobert. Aquell dubte que fa uns anys tenia sobre si deixaria o no d’existir la màgia de l’indret, s’ha esvaït. La màgia hi és i amb escreix. He tingut el plaer de poder assistir a una visita única, de les que hi vas per feina, però per res del món tens la sensació d’estar treballant. Tot va començar amb un tomb pels horts del monestir, que a aquella hora lluïen com mai, amb tots els seus colors, i un sopar a la fresca allà mateix, amb productes de la terra (inclosos els mosquits, que també són autòctons). Tot seguit, començava l’aventura: negra nit i un tel d’estrelles. Passeig per la fàbrica i entrada al monestir. El fil conductor: Júlia Peraire, amant, musa i esposa del pintor Ramon Casas. Ella mateixa t’acompanya a cadascun dels racons que van formar part de la seva vida, perfectament ambientats. Una estona més tard, quan ets amb una copa de cava entre les mans i mirant encara l’entorn, realment t’adones que has estat vivint una experiència diferent i captivadora:  LA MÀGIA DEL CAPVESPRE…

 

20140709_23074620140709_225513

                                                                                    http://www.monstbenet.com

MANRESANA DECEBUDA

Vaig néixer a Manresa, un 19 de novembre, dilluns, si no recordo malament, sobre les 9 del vespre. He crescut a Balsareny, el meu estimat poble, on m’agrada anar-hi de tant en tant per trobar-me amb familiars, companys d’escola, amics, coneguts i saludats. M’agrada voltar pels carrers i les places que em recorden èpoques viscudes i moments feliços. Quan vivíem a Balsareny, cada diumenge baixàvem a dinar a Manresa, on sempre he tingut els avis paterns. De fet hi veníem tot sovint: al metge, a comprar, a passejar, a les festes… Sempre ho he dit: Balsareny és el meu poble, Manresa la meva ciutat. Quan la meva germana i jo ja érem més grans (jo estudiava a la facultat, a Bellaterra, i la meva germana a l’institut Pius Font i Quer de Manresa), els meus pares van decidir que ens traslladaríem a viure a Pineda de Bages (Sant Fruitós), a tocar de Manresa, al costat del Parc de l’Agulla, un dels símbols de la ciutat. Des de llavors, Manresa es va convertir, encara més, en el nostre espai cívic vital, per a tot.

Quan vaig acabar Periodisme, la meva primera feina remunerada com a periodista va ser a Manresa, a Ona Centre, una emissora que cobria les comarques centrals. Em vaig passar els primers anys de la meva carrera professional fent notícies sobre la política manresana i la comarcal, anant als plens, a les rodes de premsa, voltant per la ciutat i descobrint tots els seus racons. Aquesta etapa em va agradar molt i em va enriquir, a tots els nivells. Després, la vida ha anat canviant i, amb ella, jo he anat fent tombs per Catalunya, treballant, progressant i aprenent, adquirint molta experiència. He treballat molts anys a Barcelona, però mai hi he viscut, perquè jo sempre he volgut viure a Manresa, per tant, he pujat i baixat cada dia, i ho continuo fent ara, quan és necessari. També he viscut a Lleida, tres anys. Fins allà em va portar una oportunitat professional de la qual me’n sento molt orgullosa, TV3. Durant els anys que he estat a Ponent, no he parat de presumir de ciutat i de comarca, de dir-li a tothom d’on era, de convidar a la gent a venir a conèixer Manresa i d’explicar d’on venia el meu accent català, que molts em deien que era perfecte (“sóc manresana”, responia jo, “parlo català central”). Quan em van acomiadar de TV3, vaig decidir tornar a Manresa i buscar noves oportunitats laborals i, des de llavors, des de fa un any i dos mesos, visc al centre de la ciutat.

Bé, i per què explico tot això? Perquè avui m’han fet sentir la PITJOR MANRESANA de totes. Aquell orgull de ciutat que jo he portat sempre arreu, s’ha esfumat.

M’he volgut presentar al procés de selecció per a una oferta pública de feina a l’Ajuntament de Manresa, per treballar com a adjunta al Cap de Comunicació (https://www.ajmanresa.cat/php/oposicions/mostrarDocument.php?dc=2014000002). Entre els requisits, es demana estar empadronada a Manresa des de fa més d’un any. Jo, continuo empadronada a casa dels meus pares a Pineda de Bages, perquè mai he considerat que això fos tan trascendental. Pensava que, presentant un contracte de lloguer com el que tinc, podria demostrar sobradament que visc a Manresa i per tant, que això no suposaria cap problema. Però m’he equivocat i de llarg. La resta de requisits, els compleixo tots i de sobres. Perquè també m’ha sobtat (i ho trobo molt trist) que, per poder treballar com a periodista en una institució pública NO DEMANIN  TENIR LA CARRERA ACABADA, amb uns quants crèdits fets és suficient.

Doncs bé, aquest matí quan ja tenia tota la documentació a punt per anar-la a presentar, m’han DESCARTAT. No puc optar a aquesta plaça perquè no consta al padró que visc a Manresa, tot i que tinc un contracte de lloguer que així ho diu. CONCLUSIÓ: per poder treballar a l’Ajuntament de Manresa, es prioritza un simple i absurd tràmit burocràtic, per sobre de la qualificació professional, les aptituds i l’actitud del candidat.

Llavors dedueixo:

-Que té més opcions de treballar a l’Ajuntament de Manresa una persona que potser no viu a la ciutat, però per sort està empadronada des de fa temps, abans que jo que hi he nascut i hi visc actualment.

-Que té més opcions de treballar a l’Ajuntament de Manresa un nouvingut que no conegui la ciutat, però que faci just un any que s’ha empadronat, abans que jo que la conec des que tinc ús de raó.

-Que la gent que està empadronada als pobles del Bages té menys opcions d’optar a una plaça pública, que la gent empadronada a la capital de la comarca. Perquè és evident que, a Balsareny o a Sant Fruitós, per exemple, no es poden crear places per a periodistes perquè són municipis molt petits on aquesta figura no és necessària com ho és en un ajuntament com el de Manresa.

Considero que és TOTALMENT INJUST aquest requisit per optar a una plaça pública. Estic convençuda que diverses persones han quedat fora del procés de selecció per no complir aquesta norma absurda. Avui, se m’ha tancat una porta sense tenir la possibilitat de demostrar si estic capacitada o no per fer aquesta feina, perquè ni tan sols m’han deixat presentar la documentació.

No he pogut evitar que em caiguessin les llàgrimes, ja que em sento profundament decebuda. Tenia moltes ganes de poder participar en aquest procés de selecció, per a una feina que em feia una especial il·lusió. Segueixo buscant feina, a veure si en trobo més lluny, perquè a casa m’han negat l’opció. Això sí, aquest cap de setmana penso gaudir com ningú de la Fira de l’Aixada, un dels esdeveniments que més m’agraden, i de les Festes de la Llum, perquè encara que no estigui empadronada, visc a la ciutat i em sento ben MANRESANA.

Imagen

La Seu de Manresa